Més de 2.700 scouts i 1.100 guies de tota Europa van gaudir del 31 d’octubre al 3 de novembre de les rutes nacionals de Vezelay i Paray Le Monial

Per Gaietà Mir

Fotos de Pau Oliva i Marta Umbert

A Vézelay he mirat als ulls a l’Europa viva. Jo vaig ser un dels 2700 scouts de tot Europa que va caminar durant quatre dies fins a Vézelay, on descansen les restes de Santa Maria Magdalena. Durant els mateixos dies, 1100 guies feien ruta cap a Paray-Le-Monial. Les dues rutes més importants de l’associació scout més gran, la de França, un gegant de 30.000 membres que porta 50 anys fent la ruta.

Italians, alemanys, espanyols, flamencs, polonesos, txecs, austríacs, lituans, suïssos… caminant cap al cor de França i el cor d’Europa, fugint de la ciutat per retrobar l’esperit del foc, que és l’esperit de l’Scout. Tots els 21 Estats de la Federació de l’Escoltisme Europeu tenien un destacament en aquesta marxa, i entre ells 8 scouts de Catalunya, del Clan Sant Benet.

El primer dia ens vam desviar de la ruta establerta i vam caminar 19km en una tarda, abandonant el capítol dels scouts del sud de França (Rosselló, Occitània, Aquitània i Provença) per unir-nos al capítol dels bretons, els normands i els espanyols. No ens vam aturar ni per fer l’hora ruta, un moment de silenci i oració personal. Quan encara quedava un terç del camí, es va fer fosc i ens vam quedar sense aigua. A un poblet amb quatre carrers, vam trucar a la porta de l’única casa d’on sortia llum.

Ens va obrir un nen de 8 anys, i aviat la seva mare ens va omplir les sis cantimplores. Vam oferir un dels misteris del rosari per ella i sa família. Recollint fusta pel bosc, amb els peus mullats i fred al coll, començava a sentir queixes. Però jo recordava com, al matí, encara a l’autobús, els més veterans explicaven anècdotes i semblava que a més cansament i més dificultats, major era l’aventura. Vaig començar a cantar les cançons scouts que em sabia, alguns em van seguir i així el clan va seguir endevant, encara que el camí semblava interminable.

“La ruta ens retorna a la dignitat”

La ruta ens retorna la dignitat, acampant entre fogueres caminem amb un somriure, ens brillen els ulls perquè ensumen l’aventura. Sortim de la gàbia urbanita i desapareixen els dubtes: et lleves de bon matí, el Clan prega l’Àngelus i estàs content només perquè sents l’escalfor de la foguera i el cuiner et serveix uns ous ferrats. Quan et passen les galetes de xocolata, preguntes si tothom n’ha menjat abans de repetir, i penses en com d’egoista series si estiguessis a casa, amb calefacció i lavabo. A la ruta veus que ets més fort del que creies. Quan tens els peus freds i mullats i continues la marxa, te n’adones que la comoditat era una presó de vellut, i et proposes seguir estant en ruta fins i tot després de tornar a casa. No fem excursionisme, som scouts. La ruta ben feta és la que canvia l’ànima.

Després de tres dies de caminar, vam acampar al poble de Vézelay amb la basílica de Vézelay a l’horitzó. Anaven arribant grups d’scouts amb banderes enormes, cantant a ple pulmó, incloent un grup amb gaites (vaig preguntar i no eren pas escocesos!). Cada grup té el seu Baussant i portar-lo a la ruta o a la Missa és un honor.

La fraternitat scout va tenir el seu punt àlgid quan cantàvem plegats a la Missa o a la processó de dissabte per la nit. Milers de veus cantant a ple pulmó «Paraula del Senyor Jesús: ja no us dic servidors, us dic amics» o «Els serafins amb cossos en flames es postren dia i nit davant vostre, no interrompen mai la seva lloança, davant el tro de la vostra glòria, canten i criden a viva veu: Sant, sant, sant el Senyor!».

Les veus ressonant a l’església romànica. Agenollat en adoració al meu Senyor, amb milers de joves europeus acompanyant-me, em dic: això és el que va fer gran Europa. Els monestirs benedictins, com Vézelay. L’aquitectura, la pintura, la música, l’amor a la natura, la ciència, la filosofia: tot allò que estimem ho van fer europeus enamorats de Crist. Sense Crist no som res.

A la façana de Vézelay, en un relleu, apareix el Crist envoltat dels apòstols i de les nacions a les que Crist els enviava. Hi ha homes gegants, altres amb orelles punxegudes o amb cap de gos, volent representar a les nacions desconegudes. Perquè Crist va dir «Aneu per tot el món» (Mc 16,15), i Sant Jaume es posà en ruta des de Jerusalem fins a Santiago de Compostel·la.

Avui, els scouts fem ruta amb dolor al cor per Europa, perquè ha rebutjat l’alegria i no escolta les paraules d’amor que el Senyor ens xiuxiueja. A Vézelay ens acompanyaven dotzenes de sacerdots joves, molts d’ells amb el mocador scout. Els recordo asseguts en una filera de cadires als costats de l’església, vibrants, preparats per confessar qui ho necessités.

«Ha sigut brutal sense entendre res, imagina’t entenent-ho», em va dir un company quan va acabar una de les vetllades, il·luminada per dues fogueres més altes que un home adult. Aleshores van sortir tres aspirants a Ròver Scout, l’últim esglaó de la progressió Scout. Un venia amb la seva família per compartir aquest moment tant important, i li brillaven els ulls mentre explicava com va descobrir Scouts d’Europa quan ja era un home fet i dret.

Van repartir torxes a alguns scouts i vam fer un passadís. Vam sentir, de lluny, tres veus que deien, des del principi del passadís: «Cap, si Déu vol i tu també, demano arribar a ser un Ròver-Scout d’Europa». Des de l’altre extrem del passadís, els caps anaven fent preguntes als Ròvers:

  «Promets no mirar mai la vida com una recerca de plaer, sinó com una missió de la qual res no t’ha de desviar? Estàs decidit a treballar i a combatre sense oblidar mai que el Regne de Crist és l’objectiu de la teva ruta?
—Sí, n’estic decidit.
—Entra doncs, com a Ròver-Scout, en una comunitat d’homes, i renova la teva promesa d’Scout d’Europa, sabent que, d’ara endavant, sobre la teva paraula s’ha de poder construir una ciutat.»

Partida ròver

Aleshores cada padrí entregava al seu Ròver un bastó en forma d’Y i una destral. El cap els entrega la insígnia de Ròver Scout i tres cintes: groga, verda i vermella, simbolitzant les tres etapes de l’Scout. La vermella, que representa la branca vermella, de la qual són membres tots els Scout adults, és el «color de la ruta, símbol de l’amor i la sang, perquè no estalviïs ni l’un ni l’altre en el transcurs de la teva existència».

Després de rebre la benedicció del sacerdot, els caps es fan a un costat i els tres Ròvers continuen caminant més enllà del passadís, cap a la foscor del bosc, per passar la nit fora del campament. Tornàvem al campament en silenci i recordava les últimes paraules del cap abans d’acomiadar els Ròvers: «Un ròver-scout que no ho ha donat tot no ha donat res. Un ròver-scout que no sap morir no és bo per a res». I em vaig adonar que un Scout és algú que no ha crescut per deixar de somiar, sinó per posar en pràctica els seus somnis.